El Francesc Xavier és un escultor picapedrer que va patir una lesió medul·lar a causa d’un accident laboral. A partir de llavors va dedicar totes les seves forces a recuperar-se.
Arrel de què vas començar a nadar, i com van ser els inicis?
Vaig començar a anar al centre esportiu a causa de la meva lesió. L’accident laboral em va comportar estar set mesos als hospitals, dos d’ells a Vall d’Hebron i cinc a l’Institut de Salut Guttmann. En donar-me l’alta, necessitava fer recuperació, i no la podia fer anant a un fisioterapeuta, sinó que l’havia de fer jo personalment, amb l’esforç d’intentar moure el múscul que està adormit. Així doncs, a causa del tipus de lesió, la millor recuperació era la que podia fer en un gimnàs, preferentment en una piscina coberta.
Venia d’estar cinc mesos fent exercici diari al gimnàs i piscina de l’Institut Guttmann. Va ser com una continuació, tot i que jo en aquell moment anava en cadira de rodes o, com a molt, amb dues crosses. Més d’un cop em vaig embolicar amb les crosses i els peus i vaig caure al terra entrant a piscina. He de dir que el bon ambient que hi vaig trobar em va ajudar a sentir-m’hi, des del primer dia, com a casa.
Que t’ha aportat la natació?
He de confessar que de nadar no n’he sabut mai massa i, a més, com que tinc poca mobilitat als peus, quan intento nadar de cara, aquests em frenen i sempre me’n vaig cap avall. De vegades nado d’esquena que és l’única forma que puc creuar tota la piscina gran.
El que faig, però, a la piscina mitjana, és fer exercicis de cames i de torsió de cintura. Al tenir una lesió a la part lumbar tinc afectats músculs dels glutis, cames i peus. Amb aquest exercici he aconseguit reforçar l’equilibri de la columna i recuperar músculs dels glutis i de les cames.
Físicament, en els vuit anys que ja fa que vaig tenir l’accident, i que vinc a piscina, el grau de mobilitat que he aconseguit és sense dubtes gràcies a l’exercici que he pogut fer dins l’aigua. És veritat que el cos s’ha anat despertant en part, però sense un exercici constant, avui seguiria anant amb cadira de rodes.
També crec que la natació i el fet d’anar a un centre on convius amb gent molt diferent, de vegades també amb lesions o afectacions de mobilitat molt diverses, té un component humà important. Un bon ambient com el que he trobat en aquesta piscina de Móra ajuda a veure les dificultats amb una mirada més positiva.
Com has viscut el tancament dels gimnasos en temps de pandèmia?
En principi pensant que sols serien uns dies, unes setmanes, però després amb moltes ganes que tot es normalitzés i es reobrís. I, de fet, tan bon punt van reobrir, hi vaig tornar a anar adaptant-me a les limitacions i a l’aforament. Clar, podem dir que jo tinc la necessitat de seguir fent exercici per recuperar o almenys mantenir-me. Tot i que jo no ho visc com una necessitat-obligació, sinó com una rutina de la qual gaudeixo. Cada setmana tinc uns dies i unes hores que les dedico a anar a la piscina. No tinc ni dia ni hores marcades, però sense adonar-me’n, agafo el cotxe i vaig i torno de piscina. Normalment marxo amb el cos adolorit i torno com si d’alguna forma m’hagués rejovenit.
